Conclusions finals PRC II

Per comentar el què han estat les pràctiques II de psicopedagogia m'agradaria resumir, breument, les 4 pinzellades del què vaig concloure en les pràctiques I: l'objectiu era fer una exploració diagnòstica del menor i recolzament davant el desemparament, personalment i també en l'àmbit educatiu i formatiu. Paral.lalment guiar a la família en el procés. Centrats amb el menor cal un treball holístic a les necessitats del menor buscant recursos i alternatives. La recerca és trobar el desenvolupament el màxim integral del menor, la seva autonomia i pensant que ha de viure en societat amb valors i normes. Per aquest procés és important el coneixement a través d'entrevistes amb el menor, la família, els centres educatius, els professionals de qualsevol àmbit. Per tot aquest coneixement i inici del pla d'intevenció cal un gran treball tècnic i gràcies a la tutora que vaig tenir vaig poder conèixer la complexitat i diversitat de contactes, alternatives, problemes, obstacles...que hi ha en cada cas dels menors i la recerca d'informació que cal fer. Per mi ha estat un aprenentatge significatiu sobretot de coneixement de xarxes, professionals i comunitàries, observant també necessitats emergents i valoracions per aconseguir noves estructures per fer un bon diagnòstic i dissenyar, avaluar, aplicar, innovar o canviar plans d'intervenció o projectes (actuacions) davant les necessitats que cal conèixer, fer un ensenyament-aprenentatge en la vida i per la vida (permanent). A partir d'aquesta observació en el PRC I i amb els acords presos amb la tutora vaig decidir fer el pla d'intervenció sobre la "prevenció de la violència i les toxicòmanies" ja que els menors del centre d'acollida són adolescents que actuen dins aquests paràmetres.

Acabada la fase 1, la percepció que tinc i la valoració que en faig és que s'han anat complint les activitats i continguts previstos. La sensació de que els professionals del centre sàpiguen i coneguin el perquè estic allà i què es vol fer és important per no sentir-me desplaçada dins la seva dinàmica ni que aparegui com a una desconeguda davant dels menors. Tot i no haver assistit en cap dinàmica concreta feta pels educadors amb els menors, si que de manera informal he pogut estar amb algunes intervencions més individuals i conèixer el context i funcionament. Conec i ser quina és la normativa en general però crec que també és complicat portar-la a terme estrictament ja que l'espai de tot el centre és molt gran, també perquè els educadors no poden estar darrera de cada menor cada minut que passa i perquè no dir-ho, crec que la implicació de tots no s'equilibra per igual uns amb els altres. He tret també les primeres impressions de motivació i implicació en el projecte dels professionals, acordar els participants,la metodologia a emprà i també algunes necessitats que ja es presenten i preveuen com el fet que en un moment un menor no hi sigui, marxi, s'enfadi o el clima no estigui prou calmat com per poder fer la sessió del pla. En tot moment el menor està en alerta, ja sigui en actitud de defensa propia, com per cridar l'atenció, perquè està amb els altres...

En aquesta segona fase crec que s'ha aconseguit fer les activitats i continguts plantejats. Es percep i es té en compte que els menors no són massa "amics" del què fa referència a llegir, escriure, papers i bolis però, per aquesta raó hem utilitzat l'entrevista oral i grupal com a tècnica de consens grupal, hem pogut prendre algunes decisions i acotar què ferem, com ho ferem, on ho farem i qui serem. L'actitud i conducta que mostren és de respecte i que alguns sí que volen participar ni que sigui per curiositat, passar el temps de manera diferent o perquè pensen que les dinàmiques els hi poden agradar. La meva percepció ja no és de ser una extranya i mirada de reull, al mateix temps també tinc la sensació de proposar o dir quelcom que anima, tant a professionals com a menors, però també desanima o queda en segon terme, el què és realment la prevenció a les toxicomanies i violència. Amb els dies, concloc que aquesta sensació no està tant distorsionada ja que en moments, crec que els límits es difuminen per les dues parts.

Iniciades ja les sessions, concretament centrades en les conductes dels menors participants, aquesta fase 3 em sorprèn i és curiós veure que en diferents casos, un dels aspectes positius que escriuren és el fet de ser "popular" i que ells mateixos es consideren els "mejo" (mejor). És a dir són aspectes positius que els hi venen donats i com a resposta de l'exterior, i contrariament, en aspectes negatius és posen com a "feo", un aspecte físic que és la percepció que tenen d'ells mateixos amb ells mateixos. També surt molt l'aspecte de ser nerviós. En el cas de ser popular, ho argumenten com a un fet positiu per poder quedar amb altra gent i perquè el la xarxa social (facebook) tenen més de 300 amics. Creuen ser que són el "mejor" perquè són respectats dins el col.lectiu i a més creen i fan créixer el vincle d'amistats amb els que es senten bé siguin quines siguin les conductes que comparteixen. És creuen lletjos perquè voldrien i tenen l'expectativa de ser fisicament diferents i sobretot ho intenten "disfressar" vestint de manera diferent, projectant un estil de vida i de roba que cridi l'atenció al què la majoria de adolescens de la seva edat porten i imitant estils que veuen amb cantants de música, bandes....

En un moment, pregunto, per reafirmar l'informació que jo tenia, a l'educador, si es pot fumar i ell em contesta que no però tot i això, no hi ha més comentari que un "toque" als menors avisant que ja saben que no poden fumar però que queda sense cap més efecte (?!). Reflexiono sobre el valor dels límits: els adolescents cal que tinguin horaris, normes, respecte verbal, respecte a les coses..... i per part dels professionals uns limits per poder realitzar bé la feina però que és una lluita diaria, en moments sense efecte i que els menors coneixen i manipulen.

L'educador tot hi fer algun comentari queda més a l'expectativa del què fem i què passa. Després de fer la dinàmica, amb els professionals la comentem una mica i realment arribem a les conclusions que són nanus que no aguanten més d'un temps per treballar aspectes que ells no es plantegen i que veuen des d'una prespectiva tant diferent. Però a nivell professional, dels educadors, em plantejo si aquesta percepció o realitat que ells m'expliquen com a treballadors sobrecarregats en moments pot ser una excusa per no haver-se d'implicar en noves estratègies, dinàmiques o que realment les circumstàncies els fan anar molt apretats i no tenir temps a res més. Respecte els menors alguns veuen per on van les coses i s’intueix que no els agrada haver de parlar d'ells i menys davant dels altres (podrien perdre popularitat....). Estem d'acord, educadors, tutora i jo, que les dinàmiques han de ser participatives i dinàmiques possibles per tal de que no s'avorreixin i sense forçar-los. No els agrada veure papers i bolis, perquè per ells això ja implica haver d'estar en una conducta massa formalment "escolaritzada" i fa que es tirin enrera abans de començar. També concluim que la improvització, com el fet de sortir a l'exterior, en molts moments ajuda a poder seguir amb la dinàmica o sessió de manera satisfactòria perquè sinó es perderia.

La meva impressió i sensació és que els menors saben que aquestes sessions no deixen de ser quelcom que a mi m'ajudarà amb els meus estudis però també he de dir que cada vegada més em sento més còmodes amb ells i ells entren més en la dinàmica sense preguntar el perquè ho fem i hi participen voluntariament. Per altra banda, també compartim el fet d'estar constantment improvitzant i creant per aprofitar el què passa en cada moment i poder intervenir de la millor manera possible donant "un cop de mà" a que s'autoconeguin, autocritiquin i autoanalitzin. De cara els professionals, realment veig que van enfeinats amb diferents coses a la vegada i que encara que en moments vuguin participar, no poden o tan sols venen una estona, per tant, la sessió o dinàmica deixa de ser compartida amb mi i l'acabo portant a terme jo sola.

En diferents reunions de seguiment, i fins i tot, en comentaris fora de reunió, varen sorgir algunes propostes o canvis sobre les sessions. Es van tenir en compte algunes propostes dels menors i varem creure interessant acceptar alguna proposta per mantenir la motivació (per exemple, seguir amb el fil de fer fotos de les sessions com a documentació visual del pla i material de sessió, però també per poder-ne penjar alguna a les seves xarxes socials, on hi passen moltes estones i on mantenen diferents relacions). Els menors semblen estar còmodes i bé a les dinàmiques, i ho valoren positivament amb els educadors.

La reacció conductual i comunicació dels menors envers els educadors o amb mi he observat que és totalment diferent. En part, s’entén pel vincle, o no, i/o confiança que es pot haver creat entre ells, però no em queixo d’haver estat en un paper més secundàri en moments o d’aspectadora en d’altres, però precisament per aquesta rao, crec i he reflexionat sobre l’efectivitat que podria tenir que els educadors portessin ells la dinàmica de manera que des del vincle i coneixença que tenen de cada menor poguessin utilitzar les sessions per intervenir en la trasformació de la comunicació dels menors, de conductes inadequades i també a nivell professional crear noves maneres de gestionar les situacions. Tot i aquesta vessant positiva que hi veig també penso que sense la motivació i pariticpació personal de l’educador i el volum de casos a portar i a treballar sense prou temps per fer-ho bé, ho fa una mica inviable.

Tornant als menors hem de dir que són menors amb unes estructures mentals empobrides i molt estàtiques, però amb possibilitat i capacitats d’enriquir-se. Crec que el professional i el menor “parlin el mateix llenguatge” per arribar a una certa assertivitat i acords, però aqui també te una tasca important l’educador i és, saber des de quina prespectiva mira la situació el menor i entre tots dos visualitzar on volem arribar. Cal que el guiem a conèixer conceptes amb continguts que tenen un mateix sentit per la societat sense distorsionar la realitat. Un dels exemples on es veu la immaduresa i falta de coneixement, entès en general, és amb l'escriptura. Utilitzen vocabulari diferent per explicar-se (“jerga”), utilitzen paraules que diuen bé però no les acaben d’entendre en tot el sentit, també les poden escriure malament.... i això en moment pot ser general un conflicte simplement per falta de comprensió de conceptes abstractes, mentals, emocionals...

He estat sola en varies ocasions a l'hora de fer les sessions perquè els educadors estaben enfeinats (un d'ells fa pocs dies que hi és, i un altre no és habitual de tarda i no ens coneixiem, horaris rotatius...) i crec que aquest és un aspecte que dificulta l’entrada amb els nanus i també és un desaprofitament perquè es puguin treballar de manera contínua algunes conductes. Penso que seria interessant que si hi ha quelcom important amb el nanu (fet en concret, estat emocional...) el seu referent i també l’equip d’educadors ho sapiguessin, no només per apuntar al diari d’educadors, sinó perquè entre tots però com a referent l’educador dins i fora de la sessió continues amb aquest procés de guiatge a l’alternativa o resolució del problema. Aquest, precisament, era un dels aspectes que el pla d’intervenció tenia com a objectiu entre el menor i l’educador i que queda una mica pobre i com a conseqüència reprecuteix en un altre objectiu, l’autoconeixament i /o autoconcepte; al menor li falta recolzament i el professional no acaba d’aconseguir reptes o objectius proposats perquè no pot fer-ne un treball continuu o de seguiment. Putser seria bo plantejar una millora en aquest objectiu intentant fer un treball en xarxa des de tot l’equip d’educadors, no ho sé.

Davant la problemàtica i parlant en les reunions, més i menys formals, sobretot amb dos educadors i tècnics hem estat comentan el fet que des de la direcció se'ls ha proposat fer una quadricula diaria dels menors que han consumit i a quin grau els han vist consumits. D'aquesta manera portar un cert "control" de l'estat del nanu sobre el consum i poder informar els professionals sanitaris. Crec que està bé, però em persisteix la sensació que davant el problema latent i diari que tenen les propostes, alternatives, estratègies o formes d’abordar el problema segueixen sent només sancionables en moments, en altres putser ni això i en altres tan sols informatives. La institució i tots el professionals saben aquesta realitat que es transforma a una necessitat a contemplar, i al mateix temps, també es converteix o es podria convertir en un dels principals objectius a treballar, però la meva percepció és que no hi ha metodologia per abordar el problema. Crec que seria important i a partir d’aqui, abordar la problemàtica toxicològica, segurament també equilibrarien una mica el sentit

Tot i els dificultat que es presenten en el centre i en el desenvolupament de cada menor també voldria reflectir que hi ha hagut moments que ens ho hem passat molt bé o que ha mostrat la vessant més humana. Un exemple va ser que em va sorprendre i al mateix temps em va satisfer que dos dels menors em varen voler ensenyar i passar una canço que van escriure i grabar ells mateixos. El títol és " recuerdos" i representa tot l'embolic de sentiments que han tingut durant una època. Va ser interessant el fet de que es volguessin obrir i deixar conèixer d'aquesta manera. Vaig intentar fer un gran reforç positiu a la seva conducta i confiança donada, per haver estat tant sincers, honestos i amb la serenitat personal d’ensenyar i mostrar una cosa íntima.

Les ultimes sessions van estar molt dinàmiques i al mateix temps diferents ja que la presència dels interns explicant de primera mà quina havia estat la seva problemàtica amb les drogues i els fets delictius que els varen fer entrar a presó els va sorprendre o com a mínim els van fer reflexionar. El meu lloc simplement va ser de moderadora entre totes les intervencions però la participació i dinàmica va ser molt bona. Realment les petites coincidències de vida entre adults i adolescents van ser molts punts de partida perquè l'empatia del interns cap els adolescents s'hi veigués reflectida i també perquè els menors poguessin veure un reflexe del seu futur si seguien amb les seves distorsions i creences. Va ser molt interessant i profitós per totes bandes i quan varem fer l'avaluació de les sessions també em va semblar molt interessant el fet de que responguessin que els agradaria continuar treballant el tema de "la droga".

Com a conclusió i avaluació (fase 4) del pla, en aquest apartat de reflexions només voldria fer esment d'alguns conceptes, crec que claus, per tenir en compte després de les sessions realitzades. Davant una diversitat de menors adolescents que a nivell psicosocial a nivell moral estan en vies de construcció progressiva per elaborar judicis cada vegada més autònoms ens trobem que per les seves experiències viscudes hi ha algunes competències o capacitats que calen potenciar per tal de que construeixin unes bones relacions socials, acceptant les normes i els principis de viure en societat. Unes relacons que fins al moment els han ensenyat a sobreviure però sense assumir responsabilitats dels seus actes i no donar sentit als seus deures i obligacions. Podríem dir que els seus esquemes de coneixement s'han quedat en allò que fins el moment els ha funcionat i no creuen poder construir un marc assimilador de la realitat que els dongui més coneixement i processar noves estructures i processos de coneixement. Són menors que estan en ple procés d'aprenentatge i d'interiorització a partir de tots els estímuls externs que els poden ajudar a reconstruir-se de forma interna acceptant nous coneixements siguin d'on siguin, però per immaduresa, per por, per reticència al dolor, per desconfiança... estàn força hermètics en els seus aprenentatges previs i deixen poques esquerdes perquè n'entrin de nous. No estan massa disposats a noves estructures ni a relacions amb cert contingut d'aprenenetatge, per tant el procés d'autoconstrucció del seu ser i la realitat té una progressió molt lenta perquè no hi ha una bona assimilació i acomodació d'aquesta. Els processos d'interacció social, és a dir la comunicació sobretot verbal i informal, és l'instrument psicopedagogic que més ha funcionat ja que no els ha representat haver de fer un esforç més gran del què ells volien fer i dir sense quedar en evidència i al mateix temps construir algun concepte nou d'allò que s'estava parlant. Podriem dir que la dialèctica entre el desenvolupament i l'aprenentatge costen que vagin agafats de la mà ja que la cultura i grup social on es senten còmodes no els aporta nous coneixements i en moltes ocasions es contraposen amb el què en el centre d'acollida, com a context real i extern, els hi dóna. A partir d'aquestes confrontacions, sigui el centre d'acollida, xerrades, situacions concretes, l'institut o conèixer noves relacions,... i el fet de poder treballar amb cervells encara moldejables i que tenen capacitat per ser constructitus amb nous esquemes i aprenentatges, motiva i dóna peu a que els professionals ens acostem d'alguna manera a la seva ZDP per donar signes, alarmes, aprenentatges... per tal de que els ajudem a que progressivament regulin i controlin la seva conducta amb aprenentatges significatius.

A nivell professional, i després de poder observar i experimentar quin pot ser el treball en equip amb altres professionals i sobretot observar-ne la seva motivació i implicació, crec que és important conèixer tot el què hem comentat però també saber quin és el paper que ens toca fer i com per tal de edificar en els seus cervells i en la persona en si. Penso que hem de ser lectors de la lletra petita i conèixer quines necessitats volem treballar, a poder ser perquè hi ha aquestes necessitats, com les podem treballar i quan és el moment per ajudar.los a fer un autoconeixement d'ells mateixos perquè es reconeguin, equilibrin la seva autoestima, s'identifiquin, es valorin i valorin i dins la dimensió social les alteracions afectivo-personals siguin un aprenentage previ per poder si i no en el present i futur. Cal que professionalment ens aboquem a una educació positiva, participativa i motivadora per crear nous mètodes, tenir noves visions i ampliar recursos davant una societat diversa en molts sentits i en el cas dels adolescents, en el moment del desenvolupament més holístic. Hem de saber quela capacitat de deduir creix en aquesta etapa de la vida i també el coneixement de les conseqüències reals per tant per resoldre aquestes tasques formals cal potenciar el pensament dels menors tot i l'existència de variables de diferent naturalesa que es constitueixen com a factors relacionats amb les possibibilitats d'aquest pensament, sentiment i conducta que marcaran l'existència de les diferències de cadascú.

Crec que es bàsic que els professionals fem un treball d’autocrítica i valoració de quina és la nostra feina, com l’estem fent, com podem millorar i si realment la portem a terme de manera adequada. Conèixer quins són els objectius que volem aconseguir dins el marc de l’institució i sobretot què i com podem aportar quelcom en el procés d’ensenyament-aprenentatge del menor perquè pugui ser lliure i el màxim de feliç.