Per
comentar el què han estat les pràctiques II de psicopedagogia
m'agradaria resumir, breument, les 4 pinzellades del què vaig
concloure en les pràctiques I: l'objectiu era fer una exploració
diagnòstica del menor i recolzament davant el desemparament,
personalment i també en l'àmbit educatiu i formatiu. Paral.lalment
guiar a la família en el procés. Centrats amb el menor cal un
treball holístic a les necessitats del menor buscant recursos i
alternatives. La recerca és trobar el desenvolupament el màxim
integral del menor, la seva autonomia i pensant que ha de viure en
societat amb valors i normes. Per aquest procés és important el
coneixement a través d'entrevistes amb el menor, la família, els
centres educatius, els professionals de qualsevol àmbit. Per tot
aquest coneixement i inici del pla d'intevenció cal un gran treball
tècnic i gràcies a la tutora que vaig tenir vaig poder conèixer la
complexitat i diversitat de contactes, alternatives, problemes,
obstacles...que hi ha en cada cas dels menors i la recerca
d'informació que cal fer. Per mi ha estat un aprenentatge
significatiu sobretot de coneixement de xarxes, professionals i
comunitàries, observant també necessitats emergents i valoracions
per aconseguir noves estructures per fer un bon diagnòstic i
dissenyar, avaluar, aplicar, innovar o canviar plans d'intervenció o
projectes (actuacions) davant les necessitats que cal conèixer, fer
un ensenyament-aprenentatge en la vida i per la vida (permanent). A
partir d'aquesta observació en el PRC I i amb els acords presos amb
la tutora vaig decidir fer el pla d'intervenció sobre la "prevenció
de la violència i les toxicòmanies" ja que els menors del
centre d'acollida són adolescents que actuen dins aquests
paràmetres.
Acabada
la fase 1,
la percepció que tinc i la valoració que en faig és que s'han
anat complint les activitats i continguts previstos. La sensació de
que els professionals del centre sàpiguen i coneguin el perquè
estic allà i què es vol fer és important per no sentir-me
desplaçada dins la seva dinàmica ni que aparegui com a una
desconeguda davant dels menors. Tot i no haver assistit en cap
dinàmica concreta feta pels educadors amb els menors, si que de
manera informal he pogut estar amb algunes intervencions més
individuals i conèixer el context i funcionament. Conec i ser quina
és la normativa en general però crec que també és complicat
portar-la a terme estrictament ja que l'espai de tot el centre és
molt gran, també perquè els educadors no poden estar darrera de
cada menor cada minut que passa i perquè no dir-ho, crec que la
implicació de tots no s'equilibra per igual uns amb els altres. He
tret també les primeres impressions de motivació i implicació en
el projecte dels professionals, acordar els participants,la
metodologia a emprà i també algunes necessitats que ja es presenten
i preveuen com el fet que en un moment un menor no hi sigui, marxi,
s'enfadi o el clima no estigui prou calmat com per poder fer la
sessió del pla. En tot moment el menor està en alerta, ja sigui en
actitud de defensa propia, com per cridar l'atenció, perquè està
amb els altres...
En
aquesta segona fase
crec que s'ha aconseguit fer les activitats i continguts plantejats.
Es percep i es té en compte que els menors no són massa "amics"
del què fa referència a llegir, escriure, papers i bolis però, per
aquesta raó hem utilitzat l'entrevista oral i grupal com a tècnica
de consens grupal, hem pogut prendre algunes decisions i acotar què
ferem, com ho ferem, on ho farem i qui serem. L'actitud i conducta
que mostren és de respecte i que alguns sí que volen participar ni
que sigui per curiositat, passar el temps de manera diferent o perquè
pensen que les dinàmiques els hi poden agradar. La meva percepció
ja no és de ser una extranya i mirada de reull, al mateix temps
també tinc la sensació de proposar o dir quelcom que anima, tant a
professionals com a menors, però també desanima o queda en segon
terme, el què és realment la prevenció a les toxicomanies i
violència. Amb els dies, concloc que aquesta sensació no està tant
distorsionada ja que en moments, crec que els límits es difuminen
per les dues parts.
Iniciades
ja les sessions, concretament centrades en les conductes dels menors
participants, aquesta fase 3
em sorprèn i és curiós veure que en diferents casos, un dels
aspectes positius que escriuren és el fet de ser "popular"
i que ells mateixos es consideren els "mejo" (mejor). És a
dir són aspectes positius que els hi venen donats i com a resposta
de l'exterior, i contrariament, en aspectes negatius és posen com a
"feo", un aspecte físic que és la percepció que tenen
d'ells mateixos amb ells mateixos. També surt molt l'aspecte de ser
nerviós. En el cas de ser popular, ho argumenten com a un fet
positiu per poder quedar amb altra gent i perquè el la xarxa social
(facebook) tenen més de 300 amics. Creuen ser que són el "mejor"
perquè són respectats dins el col.lectiu i a més creen i fan
créixer el vincle d'amistats amb els que es senten bé siguin quines
siguin les conductes que comparteixen. És creuen lletjos perquè
voldrien i tenen l'expectativa de ser fisicament diferents i sobretot
ho intenten "disfressar" vestint de manera diferent,
projectant un estil de vida i de roba que cridi l'atenció al què la
majoria de adolescens de la seva edat porten i imitant estils que
veuen amb cantants de música, bandes....
En
un moment, pregunto, per reafirmar l'informació que jo tenia, a
l'educador, si es pot fumar i ell em contesta que no però tot i
això, no hi ha més comentari que un "toque" als menors
avisant que ja saben que no poden fumar però que queda sense cap més
efecte (?!). Reflexiono sobre el valor dels límits: els adolescents
cal que tinguin horaris, normes, respecte verbal, respecte a les
coses..... i per part dels professionals uns limits per poder
realitzar bé la feina però que és una lluita diaria, en moments
sense efecte i que els menors coneixen i manipulen.
L'educador
tot hi fer algun comentari queda més a l'expectativa del què fem i
què passa. Després de fer la dinàmica, amb els professionals la
comentem una mica i realment arribem a les conclusions que són nanus
que no aguanten més d'un temps per treballar aspectes que ells no
es plantegen i que veuen des d'una prespectiva tant diferent. Però a
nivell professional, dels educadors, em plantejo si aquesta percepció
o realitat que ells m'expliquen com a treballadors sobrecarregats en
moments pot ser una excusa per no haver-se d'implicar en noves
estratègies, dinàmiques o que realment les circumstàncies els fan
anar molt apretats i no tenir temps a res més. Respecte els menors
alguns veuen per on van les coses i s’intueix que no els agrada
haver de parlar d'ells i menys davant dels altres (podrien perdre
popularitat....). Estem d'acord, educadors, tutora i jo, que les
dinàmiques han de ser participatives i dinàmiques possibles per tal
de que no s'avorreixin i sense forçar-los. No els agrada veure
papers i bolis, perquè per ells això ja implica haver d'estar en
una conducta massa formalment "escolaritzada" i fa que es
tirin enrera abans de començar. També concluim que la
improvització, com el fet de sortir a l'exterior, en molts moments
ajuda a poder seguir amb la dinàmica o sessió de manera
satisfactòria perquè sinó es perderia.
La
meva impressió i sensació és que els menors saben que aquestes
sessions no deixen de ser quelcom que a mi m'ajudarà amb els meus
estudis però també he de dir que cada vegada més em sento més
còmodes amb ells i ells entren més en la dinàmica sense preguntar
el perquè ho fem i hi participen voluntariament. Per altra banda,
també compartim el fet d'estar constantment improvitzant i creant
per aprofitar el què passa en cada moment i poder intervenir de la
millor manera possible donant "un cop de mà" a que
s'autoconeguin, autocritiquin i autoanalitzin. De cara els
professionals, realment veig que van enfeinats amb diferents coses a
la vegada i que encara que en moments vuguin participar, no poden o
tan sols venen una estona, per tant, la sessió o dinàmica deixa de
ser compartida amb mi i l'acabo portant a terme jo sola.
En
diferents reunions de seguiment, i fins i tot, en comentaris fora de
reunió, varen sorgir algunes propostes o canvis sobre les sessions.
Es van tenir en compte algunes propostes dels menors i varem creure
interessant acceptar alguna proposta per mantenir la motivació (per
exemple, seguir amb el fil de fer fotos de les sessions com a
documentació visual del pla i material de sessió, però també per
poder-ne penjar alguna a les seves xarxes socials, on hi passen
moltes estones i on mantenen diferents relacions). Els menors semblen
estar còmodes i bé a les dinàmiques, i ho valoren positivament amb
els educadors.
La
reacció conductual i comunicació dels menors envers els educadors o
amb mi he observat que és totalment diferent. En part, s’entén
pel vincle, o no, i/o confiança que es pot haver creat entre ells,
però no em queixo d’haver estat en un paper més secundàri en
moments o d’aspectadora en d’altres, però precisament per
aquesta rao, crec i he reflexionat sobre l’efectivitat que podria
tenir que els educadors portessin ells la dinàmica de manera que des
del vincle i coneixença que tenen de cada menor poguessin utilitzar
les sessions per intervenir en la trasformació de la comunicació
dels menors, de conductes inadequades i també a nivell professional
crear noves maneres de gestionar les situacions. Tot i aquesta
vessant positiva que hi veig també penso que sense la motivació i
pariticpació personal de l’educador i el volum de casos a portar i
a treballar sense prou temps per fer-ho bé, ho fa una mica inviable.
Tornant
als menors hem de dir que són menors amb unes estructures mentals
empobrides i molt estàtiques, però amb possibilitat i capacitats
d’enriquir-se. Crec que el professional i el menor “parlin el
mateix llenguatge” per arribar a una certa assertivitat i acords,
però aqui també te una tasca important l’educador i és, saber
des de quina prespectiva mira la situació el menor i entre tots dos
visualitzar on volem arribar. Cal que el guiem a conèixer conceptes
amb continguts que tenen un mateix sentit per la societat sense
distorsionar la realitat. Un dels exemples on es veu la immaduresa i
falta de coneixement, entès en general, és amb l'escriptura.
Utilitzen vocabulari diferent per explicar-se (“jerga”),
utilitzen paraules que diuen bé però no les acaben d’entendre en
tot el sentit, també les poden escriure malament.... i això en
moment pot ser general un conflicte simplement per falta de
comprensió de conceptes abstractes, mentals, emocionals...
He
estat sola en varies ocasions a l'hora de fer les sessions perquè
els educadors estaben enfeinats (un d'ells fa pocs dies que hi és, i
un altre no és habitual de tarda i no ens coneixiem, horaris
rotatius...) i crec que aquest és un aspecte que dificulta l’entrada
amb els nanus i també és un desaprofitament perquè es puguin
treballar de manera contínua algunes conductes. Penso que seria
interessant que si hi ha quelcom important amb el nanu (fet en
concret, estat emocional...) el seu referent i també l’equip
d’educadors ho sapiguessin, no només per apuntar al diari
d’educadors, sinó perquè entre tots però com a referent
l’educador dins i fora de la sessió continues amb aquest procés
de guiatge a l’alternativa o resolució del problema. Aquest,
precisament, era un dels aspectes que el pla d’intervenció tenia
com a objectiu entre el menor i l’educador i que queda una mica
pobre i com a conseqüència reprecuteix en un altre objectiu,
l’autoconeixament i /o autoconcepte; al menor li falta recolzament
i el professional no acaba d’aconseguir reptes o objectius
proposats perquè no pot fer-ne un treball continuu o de seguiment.
Putser seria bo plantejar una millora en aquest objectiu intentant
fer un treball en xarxa des de tot l’equip d’educadors, no ho sé.
Davant
la problemàtica i parlant en les reunions, més i menys formals,
sobretot amb dos educadors i tècnics hem estat comentan el fet que
des de la direcció se'ls ha proposat fer una quadricula diaria dels
menors que han consumit i a quin grau els han vist consumits.
D'aquesta manera portar un cert "control" de l'estat del
nanu sobre el consum i poder informar els professionals sanitaris.
Crec que està bé, però em persisteix la sensació que davant el
problema latent i diari que tenen les propostes, alternatives,
estratègies o formes d’abordar el problema segueixen sent només
sancionables en moments, en altres putser ni això i en altres tan
sols informatives. La institució i tots el professionals saben
aquesta realitat que es transforma a una necessitat a contemplar, i
al mateix temps, també es converteix o es podria convertir en un
dels principals objectius a treballar, però la meva percepció és
que no hi ha metodologia per abordar el problema. Crec que seria
important i a partir d’aqui, abordar la problemàtica toxicològica,
segurament també equilibrarien una mica el sentit
Tot
i els dificultat que es presenten en el centre i en el
desenvolupament de cada menor també voldria reflectir que hi ha
hagut moments que ens ho hem passat molt bé o que ha mostrat la
vessant més humana. Un exemple va ser que em va sorprendre i al
mateix temps em va satisfer que dos dels menors em varen voler
ensenyar i passar una canço que van escriure i grabar ells mateixos.
El títol és " recuerdos" i representa tot l'embolic de
sentiments que han tingut durant una època. Va ser interessant el
fet de que es volguessin obrir i deixar conèixer d'aquesta manera.
Vaig intentar fer un gran reforç positiu a la seva conducta i
confiança donada, per haver estat tant sincers, honestos i amb la
serenitat personal d’ensenyar i mostrar una cosa íntima.
Les
ultimes sessions van estar molt dinàmiques i al mateix temps
diferents ja que la presència dels interns explicant de primera mà
quina havia estat la seva problemàtica amb les drogues i els fets
delictius que els varen fer entrar a presó els va sorprendre o com a
mínim els van fer reflexionar. El meu lloc simplement va ser de
moderadora entre totes les intervencions però la participació i
dinàmica va ser molt bona. Realment les petites coincidències de
vida entre adults i adolescents van ser molts punts de partida perquè
l'empatia del interns cap els adolescents s'hi veigués reflectida i
també perquè els menors poguessin veure un reflexe del seu futur si
seguien amb les seves distorsions i creences. Va ser molt interessant
i profitós per totes bandes i quan varem fer l'avaluació de les
sessions també em va semblar molt interessant el fet de que
responguessin que els agradaria continuar treballant el tema de "la
droga".
Com
a conclusió i avaluació
(fase 4) del pla, en aquest
apartat de reflexions només voldria fer esment d'alguns conceptes,
crec que claus, per tenir en compte després de les sessions
realitzades. Davant una diversitat de menors adolescents que a nivell
psicosocial a nivell moral estan en vies de construcció progressiva
per elaborar judicis cada vegada més autònoms ens trobem que per
les seves experiències viscudes hi ha algunes competències o
capacitats que calen potenciar per tal de que construeixin unes bones
relacions socials, acceptant les normes i els principis de viure en
societat. Unes relacons que fins al moment els han ensenyat a
sobreviure però sense assumir responsabilitats dels seus actes i no
donar sentit als seus deures i obligacions. Podríem dir que els seus
esquemes de coneixement s'han quedat en allò que fins el moment els
ha funcionat i no creuen poder construir un marc assimilador de la
realitat que els dongui més coneixement i processar noves
estructures i processos de coneixement. Són menors que estan en ple
procés d'aprenentatge i d'interiorització a partir de tots els
estímuls externs que els poden ajudar a reconstruir-se de forma
interna acceptant nous coneixements siguin d'on siguin, però per
immaduresa, per por, per reticència al dolor, per desconfiança...
estàn força hermètics en els seus aprenentatges previs i deixen
poques esquerdes perquè n'entrin de nous. No estan massa disposats a
noves estructures ni a relacions amb cert contingut d'aprenenetatge,
per tant el procés d'autoconstrucció del seu ser i la realitat té
una progressió molt lenta perquè no hi ha una bona assimilació i
acomodació d'aquesta. Els processos d'interacció social, és a dir
la comunicació sobretot verbal i informal, és l'instrument
psicopedagogic que més ha funcionat ja que no els ha representat
haver de fer un esforç més gran del què ells volien fer i dir
sense quedar en evidència i al mateix temps construir algun concepte
nou d'allò que s'estava parlant. Podriem dir que la dialèctica
entre el desenvolupament i l'aprenentatge costen que vagin agafats de
la mà ja que la cultura i grup social on es senten còmodes no els
aporta nous coneixements i en moltes ocasions es contraposen amb el
què en el centre d'acollida, com a context real i extern, els hi
dóna. A partir d'aquestes confrontacions, sigui el centre
d'acollida, xerrades, situacions concretes, l'institut o conèixer
noves relacions,... i el fet de poder treballar amb cervells encara
moldejables i que tenen capacitat per ser constructitus amb nous
esquemes i aprenentatges, motiva i dóna peu a que els professionals
ens acostem d'alguna manera a la seva ZDP per donar signes, alarmes,
aprenentatges... per tal de que els ajudem a que progressivament
regulin i controlin la seva conducta amb aprenentatges significatius.
A
nivell professional, i després de poder observar i experimentar quin
pot ser el treball en equip amb altres professionals i sobretot
observar-ne la seva motivació i implicació, crec que és important
conèixer tot el què hem comentat però també saber quin és el
paper que ens toca fer i com per tal de edificar
en els seus cervells i en la persona en si. Penso que hem de ser
lectors de la lletra petita i conèixer quines necessitats volem
treballar, a poder ser perquè hi ha aquestes necessitats, com les
podem treballar i quan és el moment per ajudar.los a fer un
autoconeixement d'ells mateixos perquè es reconeguin, equilibrin la
seva autoestima, s'identifiquin, es valorin i valorin i dins la
dimensió social les alteracions afectivo-personals siguin un
aprenentage previ per poder
si i no
en el present i futur. Cal que professionalment ens aboquem a una
educació positiva, participativa i motivadora per crear nous
mètodes, tenir noves visions i ampliar recursos davant una societat
diversa en molts sentits i en el cas dels adolescents, en el moment
del desenvolupament més holístic. Hem de saber quela capacitat de
deduir creix en aquesta etapa de la vida i també el coneixement de
les conseqüències reals per tant per resoldre aquestes tasques
formals cal potenciar el pensament dels menors tot i l'existència de
variables de diferent naturalesa que es constitueixen com a factors
relacionats amb les possibibilitats d'aquest pensament, sentiment i
conducta que marcaran l'existència de les diferències de cadascú.
Crec
que es bàsic que els professionals fem un treball d’autocrítica i
valoració de quina és la nostra feina, com l’estem fent, com
podem millorar i si realment la portem a terme de manera adequada.
Conèixer quins són els objectius que volem aconseguir dins el marc
de l’institució i sobretot què i com podem aportar quelcom en el
procés d’ensenyament-aprenentatge del menor perquè pugui ser
lliure i el màxim de feliç.