Circuit ordinari d'un menor en risc social

Perquè s'entengui com ha derivat el sistema ordinari d'un menor en risc social i el sorgiment dels equips UDEPMI (Unitat de detecció i prevenció del maltractament infantil) i EVAMI (Equip de valoració de maltractaments infantils) he ampliat el primer organigrama, de manera que un seria l'organigrama ordinari i l'altre organigrama enllaço el sistema ordinari amb els equips UDEPMI i EVAMI, i també, en relació amb el centre d'acollida on faig les pràctiques (d'aquesta manera també putser aclareixo alguns comentaris que faig dins el Diari). Entrem en materia:

La Unitat de detecció i prevenció del maltractament infantil (UDEPMI), de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència, té la seu a Barcelona i presta serveis a tot el territori, les 24 hores del dia i tots els dies de l'any. Aquests serveis els desenvolupa en els àmbits de la circumscripció de cada Servei territorial d'atenció a la infància i l'adolescència, respecte dels quals actua per autorització de l'òrgan competent, el director general d'atenció a la infància i l'adolescència.

L'objectiu prioritari de la UDEPMI, a través de la seva vinculació al telèfon Infància Respon 900 300 777, és donar resposta immediata a comunicacions, denúncies socials i sol·licituds d'informació en relació amb casos de maltractaments infantils.

Per donar compliment a aquest objectiu, des de la UDEPMI es realitzen les següents funcions:

• Atenció immediata per a la protecció dels infants i adolescents, especialment en els supòsits de maltractaments detectats en l'àmbit sanitari.

• Activació i/o derivació dels casos als equips especialitzats corresponents (Equips de valoració dels maltractaments infantils -EVAMI- i Equips d'Atenció a la Infància i l'Adolescència -EAIA-), així com la coordinació de les actuacions de les diverses unitats territorials de la DGAIA.

• Resposta immediata a comunicacions, denúncies i sol·licituds d'informació en relació amb possibles maltractaments infantils.

• Coordinació directa davant del cas, amb les unitats d'altres departaments implicades en la detecció i la intervenció en matèria de maltractaments infantils (xarxa de centres sanitaris, Mossos d'Esquadra, centres educatius i serveis socials de primària), així com de l'àmbit judicial i de la Fiscalia.

Igualment, la UDEPMI, a través del seu telèfon i fora de l'horari laboral dels Equips funcionals d'infància, gestiona qualsevol incidència d'infants i adolescents sota la tutela de la DGAIA. Aquesta unitat també canalitza totes les actuacions necessàries per donar resposta a situacions d'urgència social en què es puguin trobar els infants i adolescents al territori de Catalunya.

Els EVAMI són equips de valoració de maltractaments infantils detectats a l'àmbit sanitari. Tenen caràcter permanent i estan integrats per un/a professional de la psicologia i un/a del treball social.

Aquests equips tenen la funció d'assessorar, valorar i informar dels casos de maltractament o sospita de maltractaments notificats a l'organisme competent des d'hospitals, centres d'atenció primària o d'altres serveis sanitaris.

En funció de la valoració d'aquests equips es pot determinar la retenció hospitalària de l'infant o adolescent o l'ingrés en un centre d'acolliment mentre es diagnostica la situació i les mesures pertinents.

Des de la seva creació, el paper dels EVAMI ha estat molt important sobretot en les intervencions d'urgència dels caps de setmana, els dies festius i fora dels horaris laborals ordinaris, i en col·laboració amb la xarxa de centres sanitaris on es detecten la major part dels casos de maltractaments greus.

PROCÉS ARGUMENTAT DES DE L'INGRÉS D'UN MENOR FINS QUE DESINTERNA.

Esquema del procés de diagnòstic:

- Ingrés del noi: a través de mesures de convivència, EFI, UPEDEMI o nois que ingressen a l'espera d'una plaça a un centre residencial. En qualsevol cas el menor tindrà assignat igualment un tutor i cotutor i un/a referent dins l'equip tècnic. S'inicia amb l'acollida i diagnòstic dels menors tutelats per l'administració que cal una atenció professional de caràcter residencial per desenvolupar integrament les seves necessitats físiques, afectives i socials, alhora en faci la proposta de protecció adequada valorant la seva situació personal i familiar.

- Recollida d'informació: Dossier d'ingrés. Observació inicial Equip d'Atenció a la Infància i Adolescència (EAIA), Serveis Socials d'Atenció Primària (SSAP), Centre de Salut Mental per l'Infància i l'Adolescència (CSMIJ) DG Justícia Juvenil, Equip d'Assessorament Pedagògic (EAP), escoles, Hospitals, jutjats, etc.

- Impressió diagnòstica (de cada tècnic I tutor): primera anàlisi d'informació global / primera hipòtesi /pla de treball individualitzat infant i/o adolescent/família. Després es fa el seguiment del cas (reunió interdisciplinària de traspàs d'informació / projecte d'observació i pla de treball individual. Valoració)

- diagnòstic del cas: valoració interdisciplinària i porposta de emsura global

- síntesi avaluativa: visió diagnòstica global del cas / dignòstic específiic de cada tècnic / informe d'observació del tutor / informe mèdic / propostes específiques de cada disciplina /propostes de mesura global, administrativa i tècniques / devolutiva al infant/adolescent i a la família

- derivacions: es pacta reunió amb l'EAIA per traspassar el cas / devolució als professionals que hauran d'intervenir

La guia bàsica de propostes fet l'estudi dignòstic, les més freqüents són:

- l'acolliment simple en institució:trasllat a un CRAE O CREI

- atenció en la pròpia família

- acolliment a família extensa o família aliena

- derivació del menor al programa S.A.E.J o a un recurs de l'Àrea de Suport al Jove tutelat i ex-tutelat (ASJTET)

- desinternament per majoria d'edat 

Hola companys!
He trobat molt interessant un fragment del llibre de la Montserrat Castellana i que us el deixo penjat perquè li dongueu un cop d'ull i comenteu el què us sembli. Ella mateixa planteja algunes qüestions en les que podem pensar. Per introduir el tema us comento que fa referència a la relació de l'adolescent amb les persones significatives. En el procés de diferents assignatures de psicopedagogia hem parlat de la importància de d'arribar a un aprenentatge significatiu, però crec que val molt la pena no tirar pilotes fora i saber fins a quin punt podem ser també persones significatives per l'aprenentatge i desenvolupament del menor. Segurament també podríem entrar a parlar de la distància dels límits, rols, contextos,...

Aqui us ho deixo:

La relació de l'adolescent amb les persones significatives

La demanda d'ajuda de l'adolescent com a recurs per gestionar problemes

La relació de l'adolescent amb les persones significatives 

La demanda d’ajuda de l’adolescent com a recurs per gestionar problemes

Montserrat Castellana Rosell

Dra. en Psicologia

Professora de la Universitat Ramon Llull

Està demostrat que en el desenvolupament de l’adolescent hi ha persones especialment influents. Per aquesta raó el concepte de persona significativa emergeix com una idea clau per comprendre com es construeix la personalitat d’aquest noi o noia. Aquestes persones formen part de l’entorn social de l’adolescent i tenen, als seus ulls, unes qualitats que les fan particularment importants i influents. Les preguntes que cal fer-nos a continuació són: qui són aquestes persones i quina relació hi estableix l’adolescent; és a dir, per què són significatives en l’adolescència? I, un cop conegudes aquestes persones i acceptada la seva influència, quins motius mouen l’adolescent a demanar-los ajuda quan té un problema en un àmbit concret?

D’altra banda, la diversitat de la societat actual ens obliga a fer front a noves dificultats educatives —que hi són presents i esdevenen objectives— resultants de profunds avenços socials, i que ens cal llegir en un to prou prudent que ens permeti reflexionar-hi i afrontar el fenomen adolescent de manera ajustada.

En aquest context, la capacitat que adquireixi aquest noi o noia per aprendre a demanar ajuda (amb tota la seva complexitat) és un element essencial per a la gestió del risc.

El risc en l’adolescència és un tema que neguiteja i preocupa, per això cal ser prudents a l’hora de fer plantejaments excessivament moralistes, alarmistes o laxos .Si es vol respondre a les pors de molts adults (pares, educadors...), pel que fa a aquest tema, cal potenciar programes de suport que ajudin a recuperar la confiança i la seguretat que l’adolescent necessita estar envoltat d’adults propers, positius, i possibilitadors.

Tanmateix, l’adolescent actual està sotmès a situacions quotidianes molt diverses que l’obliguen a prendre decisions freqüentment. La presa de decisions així com la gestió del risc són, actualment, elements clau que cal incorporar en la seva intervenció educativa.  Per tant, conèixer com s’estructura la seva xarxa de suports socials i quins motius l’indueixen a apropar-se a determinades persones, pot donar-nos eines per establir-hi vinculacions adequades i plantejar mesures de prevenció.


PREGUNTEM A L’ADOLESCENT...

Aquest treball no pretén analitzar la quotidianitat de l’adolescent. Ens interessa saber a qui va a demanar ajuda quan sorgeix la dificultat, quan ha de fer front al dilema i decidir què fer. Volem apropar-nos a allò que pensen adolescents que viuen a Catalunya sobre les persones que poden influir en les seves decisions. 

S’ha preguntat a 280 adolescents (140 nois i 140 noies) amb edats que es corresponen amb l’inici i el final del període adolescent (12,6 a 13,6 anys i 16,6 a 17,6 anys). Aquests nois i noies estan escolaritzats en centres públics de Barcelona, Girona i rodalia respectivament.

Les preguntes que s’han fet són les següents:

Si et trobessis davant una situació difícil d’ordre moral, material i sentimental (respectivament) i necessitessis ajuda:

• Quina persona creus que estaria disposada a ajudar-te

• I tu, a qui demanaries ajuda

• A continuació els  demanàvem que ens expliquessin per què havien triat  aquestes persones

L’objectiu ha estat identificar quines són les persones significatives quan l’adolescent ha d’afrontar una dificultat d’ordre moral, material i/o sentimental. Entendre el perquè són persones influents per a ells i per a elles. Saber si hi ha diferències d’acord amb l’àmbit en què es produeix el problema  o per sexes i edats.

A PROPÒSIT DE LES PERSONES SIGNIFICATIVES...

Alguns resultats d’aquest estudi ens han permès comprovar que:

Els pares i els amics són les grans fonts d’influència en l’adolescència, i els busquen per raons molt diferents. Aquesta afirmació dóna lloc a una qüestió controvertida:

• Qui  influeix més en les decisions de l’adolescent, els pares o els companys?

Mentre la visió tradicional considera que els pares i els iguals estan en competència, la visió contemporània demostra que no són relacions oposades, sinó complementàries, la qual cosa ens duu a afirmar que la pregunta està mal plantejada, ja que l’interès fonamental hauria de recaure en el fet de saber de quina manera s’exerceixen aquestes influències.

D’una banda, pares i iguals no són substituïbles, perquè cada relació enriqueix l’adolescent de manera diferent . De l’altra,  sabem que, malgrat que l’adolescent passa més temps amb els seus amics que amb els pares, la relació que estableix amb els pares és més duradora, estable i sòlida, de manera que es contraresta la menor freqüència d’interacció. Els iguals són models d’identificació transitoris, atès que ells mateixos estan en transició, i, per això, els més complets i estables són els models adults. A més, és important remarcar que en l’àmbit de les persones significatives la composició i extensió de la xarxa de suports social s’estén més enllà de la insistida bipolarització entre la influència pares-iguals

• Es confirma la importància del valor educatiu dels pares, de la mare i del pare, en el desenvolupament psicosocial dels nostres adolescents.

• La influència significativa i mediadora de la mare en els tres àmbits de dificultats analitzats.

• Els germans (si hi són) esdevenen persones significatives per demanar-los ajuda en problemes de caire sentimental.

• Tanmateix, podem afirmar la influència dels estils educatius dels pares com a predictors per a garantir un bon ajustament psicosocial d’aquest noi i noia adolescent.

• La influència significativa de l’adult que, poc o molt, hi és present en tots els àmbits analitzats

• La figura del mentor (se sol atribuir a professors, entrenadors, altres adults de l’entorn proper). Persones que poden influir de forma intensa en un període curt de temps i que tenen capacitat per adquirir el rol i la funció de significatives.

• D’altra banda, s’ha demostrat que la influència de les persones significatives varia d’acord amb el dilema i l’àmbit en què sorgeix la dificultat. Per tant, les persones que  influencien no són sempre les mateixes ni influencien amb la mateixa intensitat, i les diferències significatives es produeixen per sexe i per edat. Aquest resultat augmenta la complexitat del tema i ens informa que, per acompanyar o donar suport a un procés adolescent, és imprescindible fer-ho pensant en “clau xarxa”. És important anar en compte i possibilitar a l’adolescent l’accés a una xarxa àmplia perquè tingui majors possibilitats d’establir vinculacions.

• La xarxa de suport de les noies és més àmplia que la dels nois, tant pel que fa a les persones com als motius que aporten en la seva argumentació.

• L’anàlisi de les justificacions, dels motius i dels arguments que ens han donat els adolescents, ens permeten observar que en aquesta edat tenen molta importància les relacions basades en certeses deconfiança i suport (molt lligades a la mare), d’estimació (més vinculades al pare) i de comprensió(relacionada sobretot amb els amics).

• L’autonomia és una altra justificació que comença a aparèixer cap als 16 anys i que els adolescents expressen amb paraules com aquestes: “No li demanaria ajuda a ningú, no sóc tan petit, ja m’han passat coses i he après a saber què fer, crec que sóc prou fort i prou gran per decidir tot sol; ,i, a més, no vull que ningú es preocupi per mi més del necessari” (16 anys);o bé com ens diu aquesta noia: “La mare és la persona que em donaria el seu punt de vista i consell, però després la que decidiria seria jo perquè aquestes són coses que les he de solucionar jo“ (17 anys).

ESCOLTEM L’ADOLESCENT...

Una bona manera d’apropar-nos a la percepció que els adolescents tenen de les relacions amb les seves persones significatives és analitzant els relats que ells mateixos ens ofereixen. En aquest escrit presentem les descripcions de les persones que apareixen com a més influents davant dificultats morals, materials o sentimentals.

Què ens diuen sobre els pares? Una de les primeres idees que podem extraure de les seves descripcions és que els pares compleixen tots els requisits per esdevenir persones significatives. Els adolescents expliquen que són les persones que els ofereixen un ajut incondicional i estable i que són especialment importants en aquelles situacions en què el problema fa referència als costums, al comportament ètic i als valors de correcte o incorrecte, bo o dolent, just o injust. Amb les seves respostes corroboren que les opinions dels pares els ajuden a reflexionar i expliciten la necessitat d’orientació.

• “Sens dubte,  demanaria consell als meus pares: ells saben més que jo i et volen ajudar realment. Són els únics que aconseguirien fer-me reflexionar davant una situació complicada. A l’hora de decidir, em va bé saber què en pensen” (17 anys).

D’altra banda, expliquen que la distància generacional pot ser un avantatge, en el sentit que l’edat i la possibilitat que els seus pares hagin viscut en el passat situacions semblants a les que viuen ells mateixos pot ajudar-los, en el present, quan han de prendre una decisió. L’experiència dels pares, per tant, esdevé significativa.

• “Demanaria ajuda als meus pares perquè fins i tot a vegades els amics tenen els mateixos dubtes que tu. En canvi, els pares ja han viscut alguna experiència semblant, i, a més, em donarien un altre enfocament de la situació perquè han viscut més la vida” (16 anys).

L’adolescent ens informa, també, que els pares són les persones que tenen la responsabilitat d’ajudar-lo quan té una dificultat econòmica. Així mateix, no perd de vista la funció educadora que li exerceixen  respecte a aquest tema, que percep i expressa explicant els pactes i acords que s’estableixen entre ells. Els pares, davant de dificultats materials, no són vistos sempre com a simples proveïdors de diners.

• “Estarien disposats a ajudar-me, per descomptat,  en aspectes materials, els meus pares, que sempre són allà per al que faci falta; són les persones més properes a mi i segurament pensarien que és la seva “obligació” com a pares” (16 anys).

• “M’ajudarien en qüestions monetàries, els meus pares, perquè em donen la setmanada i, si necessito més, pactem a canvi d’alguna feina a casa” (13 anys).

La percepció de la mare

La relació amb la mare és significativa perquè ofereix incondicionalitat i lleialtat, i és amb qui els adolescents ens expliquen que estableixen una relació de recíproca sinceritat. Tant el noi com la noia qualifiquen el suport maternal de fidel, permanent, estable i que no imposa condicions. Segons el mateix adolescent, aquesta relació facilita la comunicació. A més, amb la mare s’hi pot dialogar i compartir experiències íntimes; llavors, la por i la vergonya es redueix. Ens expliquen que la mare proporciona una relació càlida, acollidora i la certesa que sempre esta disposada a ajudar-los.

• “La meva mare estaria disposada a ajudar-me, segur, i em donaria el seu punt de vista, ja sigui fàcil o difícil d’acceptar, i això m’ajuda a pensar-hi. Haig de reconèixer que m’orienta bé encara que a vegades no me la vulgui escoltar. (16 anys)

• La mare comprèn els meus sentiments i sempre m’és sincera. A més, sé que hi puc confiar”  (17 anys).

• Li demanaria ajuda a la meva mare perquè sempre s’interessa i  m’ha demostrat que puc comptar amb ella. (13 anys)

La percepció dels amics

Segons l’adolescent, els amics són especialment importants a l’hora de demanar ajuda. L’amic és aquell que l’escolta atentament i el coneix perquè  tots dos se senten identificats. L’amic, per damunt de tot, és un coetani. La proximitat en l’edat els dóna la possibilitat de coincidir en la manera de pensar, i això afavoreix l’intercanvi d’idees i opinions. A partir del relat dels adolescents enquestats, observem com ens descriu un bon amic amb qualificacions com més enrotllat, molt responsable, amb mentalitat oberta…, fet que demostra que la selecció d’un amic no està condicionada tan sols per un criteri d’edat, sinó que la manera de ser i de comportar-se determina i facilita la interacció.

• “Els amics són persones que tenen la mateixa edat que jo i poden tenir problemes semblants als meus, hi confio perquè amb ells passem moltes estones junts i no em fa res parlar de qualsevol cosa. No acudiria a la meva família, pares sobretot, perquè per qualsevol cosa ,encara que sigui petita,  s’escandalitzen i em tractarien de rar, no vull tenir problemes”(16 anys).

• “En qüestions sentimentals,  demanaria ajuda  a la meva millor amiga, ja que té la mateixa edat que jo i entén millor que els pares com són els nois. Si se m’acudís preguntar als meus pares em tractarien de criatura i em dirien que em deixés de rucades, que el més important és estudiar; jo entenc el que volen dir, però tinc dret a començar a descobrir l’amor” (13,6 anys).

PER ANAR-HI PENSANT ...

El tema de les persones significatives toca de ple el món de les relacions humanes. S’està comprovant que l’adolescent necessita imperiosament aquestes vinculacions, perquè la influencia d’aquestes persones incideix directament en la construcció de la seva personalitat i en el procés d’autonomia personal. L’adquisició de la pròpia autonomia en tota la plenitud esdevé en la nostra cultura actual un tema pendent que hauria d’estar molt present en la reflexió i la intervenció educativa dels nostres adolescents.

En un moment social en què observem que augmenten les dificultats dels adolescents a l’hora de demanar ajuda, el món de l’educació, en comptes d’ intentar respondre donant receptes que ens poden fer caure en dogmatismes inútils, hauria de posar èmfasi a crear espais d’intercanvi d’idees i opinions que ens ajudin a definir com ens situem davant les adolescències d’avui dia, així com a redefinir sabers i actituds respecte a la relació amb els nostres adolescents.

La diversitat i pluralitat de la nostra societat enriqueix enormement, però alhora també augmenta la complexitat de les relacions entre les persones. Aquests fets poden ocasionar confusió, fins al punt de produir un desconcert generalitzat entre les persones interessades en el món de l’educació de l’adolescent, que aboca aquest noi o noia a estar envoltat d’un silenci vital per manca d’adults que els diguem coses.

D’altra banda, no ens ve de nou que la institució familiar en els últims anys ha canviat. La pluralitat de models i la velocitat d’aquests canvis produeixen una sensació generalitzada  que la família pateix una crisi. Potser ha arribat el moment d’entendre la unitat familiar de manera diferent de com ho hem fet fins ara. Està clar que el model de família nuclear no és el predominant (divorcis, famílies recompostes, majors adopcions, mares o pares solters adoptants...), per tant els lligams biològics no són criteris suficients avui dia. Aquest fet explica per què les concepcions recents de família emfatitzen la importància de fixar l’atenció en les vinculacions afectives i en la intimitat.

Davant aquests fets, la possibilitat que l’adolescent  trobi al seu  voltant  adults positius, possibilitadors i amb capacitat per posar límits, és un camí per descobrir i establir-hi noves vies de comunicació.

Tanmateix, aquesta sensació general de desconcert entorn a l’educació de l’adolescent provoca, entre d’altres coses, que es replantegi la importància de la funció del rol dels pares. A més, els pares amb fills adolescents, sovint, s’exposen a situacions i sensacions de canvi, pors, incertesa i sentiment de pèrdua, i això pot influir en el fet que es percebin poc eficaços com a pares i poc útils com a educadors.

Davant d’aquest context, cal oferir mesures per abordar la prevenció en el camp de les relacions pares-fills adolescents i sortir del pas de les lectures alarmistes del comportament adolescent que tendeix a fer la nostra societat. Els resultats d’aquest treball ens permeten afirmar que les mesures de prevenció del risc durant l’adolescència s’han de resoldre, necessàriament, sense excloure altres perspectives, reforçant els programes d’orientació i de suport familiar.

Crec imprescindible treballar perquè els pares tornin a recuperar el sentiment d’eficàcia i que tinguin la certesa que són persones significatives per als seus fills adolescents.

Cal entendre que la relació de l’adolescent amb els seus pares passa fonamentalment per una transformacióen lloc d’un trencament, com s’ha cregut des de fa temps. Hem de treballar perquè els pares puguin  afrontar una qüestió recurrent: de quina manera poden establir noves línies de comunicació amb un fill o una filla adolescent?

Amb tot, convé acceptar que el conflicte (prefereixo la paraula desacord) és inherent a l’etapa adolescent. Hem d’aprendre a gestionar-lo i a viure’l en positiu, perquè també és una oportunitat per  transformar la relació.

Així mateix, voldria remarcar la importància de la funció educativa dels adults propers als adolescents, en tant que són susceptibles d’esdevenir persones influents i, per tant, que participen activament en el seu procés d’autonomia.

Per últim, cal dir que conèixer l’impacte dels agents socialitzadors en l’adolescència, així com les vinculacions i lligams que estableix l’adolescent d’avui dia amb les persones referencials i que, consegüentment, tindran una influència en el seu desenvolupament personal, adquireix, al meu entendre, una dimensió d’urgència social.

Referència del llibre

Títol: La relació de l’adolescent amb les persones significatives

Autora: Montserrat Castellana

Editorial: p.a.u. education (desembre de 2003)

Psicopedagogs, com entenem la psicopedagogia?

Quina és la visió d'alguns llicenciats en psicopedagogia en el moment d'explicar quina és la seva tasca i quin és el seu lloc professional? Aquest és un vídeo on s'exposen algunes sensacions i també intencions professionals dels psicopedagogs.
https://www.youtube.com/watch?v=7G9hwCK68KE

Vídeo creatiu sobre com entendre i tasques de la psicopedagogia i els seus destinetaris.
https://www.youtube.com/watch?v=zWqW2tk3I7E

Coneixements de la Neurociencia:
http://www.fortes.com.es/actual/neuroeducacion-25-hallazgos-en-25-anos/

Diari

A finals de Febrer d'aquest any he començat les pràctiques I a un centre d'acollida de la comarca. L'objectiu d'aquest diari és poder-vos explicar com passen les setmanes en aquest centre; informació que tinc, forma de treballar, objectius del centre però més en concret quina és la dinàmica que és porta a terme en el centre i també quines són les funcions de la pedagoga, en funcions de psicopedagoga, i tot allò que jo observo, se'm qüestiona davant aquesta realitat i tasques.

Paral.lelament a aquest diari, en el blog podeu trobar també més informació de l'estructura i organisme del centre de pràctiques i també informació sobre els centres d'acollida i tot el què en fa referència.

Espero que la curiositat us faci indagar una mica en tot allò que us pugui exposar i també que us aporti un coneixement mínim sobre els infants o menors en risc d'exclusió social, la manera d'abordar la problemàtica i socialment què fem, què podem fer, com intervenim i amb quins entorns.

Pròximament us donaré informació sobre els dies que he pogut estar en el centre.

Primera setmana (Febrer): després de situar-me una mica dins l'espai i el context del centre d'acolliment, acopanyada per la pedagoga, qui serà la meva tutora de pràctiques, entrem una mica ja en matèria. Coneixo alguns dels menors que estan en aquell moment en el centre i ells em miren amb desconfiança i extranyesa....no saben qui sóc ni tampoc saben què vinc a fer. Tot i això no perdem el respecte en cap moment ens saludem i segueixo els passos de la meva tutora.

Ja en el despatx faig una lectura el PEC i el RRI per enmarcar tot el context dins la institució i la legistació actual. La veritat és que no tinc massa temps a més, ja que les meves preguntes, en moments es converteixen en alguns petits debats on la veritat és que són interessants per poder veure pensaments i opinions dels diferents professionals que conformen l'equip tècnic o d'altres professionals, com els educadors, que també estàn per allà.

Segona setmana: ja situats en el centre i havent col.locat les cares dels professionals amb la seva professió, d'alguns nois del centre i de saber com moure'm, coneixem la demanda d'un menor que acaba d'arribar i que no parla res més que romanès. Com podem, intentem fer una petita entrevista amb el menor per tal de que l'acollimet al centre sigui més fàcil, però realment és complicat comunicar-nos. Gestionem poder anar a Barcelona i sol.licitem l'ajuda d'un traductor. Concretem hora i dia per fer l'entrevista i també, fem la petició a DGAIA, en concret a l'EAIA corresponent, que es posi en contacte amb la família per poder fer una reunió conjuntament, aprofitar el traductor i poder iniciar una valoració del cas amb més informació familiar, aportació de documents i més informació sobre el vincle de la família amb el menor.

El cas em va permetre veure com el psicopedagog ha de tenir la capacitat de resoldre imprevistos i situacions que no són fàcils, sobretot quan la comunicació és impossible, i al mateix temps poder concretar i lligar diferents aspectes a conèixer per poder poder iniciar el procés de valoració del cas.

Paral.lelament al cas del menor romanès, durant aquesta setmana vaig poder observar també quins són les maneres de comunicar-se entre els professionals; sobretot entre l'equip tècnic i els educadors, que són els que més hores passen amb els menors. Els educadors tenen un diari on cada educador escriu el més rellevant del menor durant el dia, també tenen un bloc de trucades entrants i de sortida per saber quina és la comunicació que el menor reb o manté amb referents de l'exterior del centre, també hi ha els fulls de medicació per tal de saber el què s'ha de prendre cada menor, hores i si ha estat donada o no la medicació. Evidentment, també funcionen a través de trucades telefòniques dins el centre entre el despatx de l'equip tècnic i els educadors o les visites personals que es poden fer. Paral.lelament també hi ha una reunió setmanal de casos on es reuneixen tots els professionals i valoren concretament casos concrets per avaluar què cal fer i com s'orienta l'intervenció del menor, i també hi ha una altre reunió conjunta on es fan els casos de seguiment, per tal de avaluar com estan anant el procés del menor i si cal canviar algun objectiu o metodologia en el procés del menor.

Tercera setmana: en el centre d'acollida cada dia és diferent. Tot i que la rutina del què puguin fer els menors es similar d'un dia a l'altre, els imprevistos, les gestions a fer i les intervencions són cada dia un "a veure què passa" i intervenir. Durant aquests dies, 4 dels menors del centre es van fugar del centre i van estar 3 dies fora. Això va comportar un cert malestar; primer trucar als Mossos per tal de que tinguessin constància del fet, després trucar a les famílies per tal de que sapiguessin que si anaven a casa no era amb un permís i per tant havien de tornar, avisar a l'institut i esperar que no els passes res ni fessin res perjudicial per ells. Després del dies van tornar al centre i semblava que no havia passat res ni que tampoc el fet era tant important perquè els haguessin de castigar. Segons el seu parer havien marxat a veure amistats, sense fer res malfet i que estaven "rallats". Va ser necessàri la intervenció dels seus tutors i referents per tal de fer una bona contenció, que veiguessin que aquesta conducta comportava unes conseqüències i entre elles, que algun d'ells, que tenien permis per anar a casa o rebre una visita al centre, havia quedat anul.lat. Concretament, un dels nois fugats, tenia la visita del seu pare un dels dies que no estava al centre, i per tant, va perdre poder estar amb ell.

A partir d'aqui, a mi se'm va plantejar algunes qüestions:

- el menor, va marxar perquè realment no volia tenir la visita amb el seu pare? Sabem que la relació entre pare i fill és força simple, que no tenen un vincle emocional massa fort i, tot i que, per les dues parts es verbalitza que es volen veure, quan s'han vist en algun altre moment no saben gairebé què dir. El fill manifesta que si que vol veure el pare, però que no sap què dir-li i que el pare tampoc no li explica res. Com a professionals, hauriem de buscar espais putser més càlids on poder fer alguns trobaments i així faciliar la comunicació entre el menor i la família? Si el menor no hagués sapigut que tenia aquesta visita, hauria marxat? Com a professionals sabem que no podem amagar informació els menors i que han de saber tot el què els hi faci referència, però podem jugar putser una mica amb el temps i no avançar els esdeveniments de manera que puguin influenciar en la gestió emocional/racional i conducta del menor?

Quarta setmana: segueixen les diferents gestions que poden aparèixer en el centre i segueix la dinàmica entre educadors-tècnics-altres professionals-menors-famílies-comunitat. Una de les coses que em criden l'atenció i que m'agradaria reflexar va ser el moment que varem rebre una trucada de la tutora de l'institut del menor i que estava molt preocupada. La tutora estava nerviosa i desborada davant una carta que un company del menor li va fer arribar i on el menor manifestava que estava pensant amb el suicidi. Davant aquesta situació, la tutora va rucar al centre per tal de fer saber amb el què s'havia trobat i sobretot perquè poséssim l'alarma sobre el menor. Vàrem parlar amb ella perquè es calmés i perquè, tot i que, coneixent el menor pensavem que era una crida d'atenció el què estava fent -ja que coneixem el menor i com utilitza les situacions o gestiona les emocions- i que sonar-li massa importància a la carta seria contrapruduent. Tot i això vam reforçar la voluntat de comunicar el fet i de manenir el treball amb xarxa que fins ara s'estava portant a terme i que gràcies aquest fet intentariem adelantar la visita al CSMIJ per fer prevenció.

El què em va sorprendre molt, va ser que l'intervenció de la tècnica tant sols es va quedar amb la gestió del CSMIJ per si podien adelantar la visita i un traspàs d'informació amb el seu educador. Entenc que l'educador és totalment vàlid per fer la intervenció corresponent sobre el tema, però em va quedar el dubte de si ella, la tècnica també li comentaria alguna cosa. Amb els dies vaig saber que ella, personalment no hi havia parlat. Hauria estat una sobreintervenció no necessària? Estem davant d'una normalització de conductes davant el treball amb aquests menors? Realment, l'educador va fer una bona intervenció i per tant com que no hi va haver més demanda, va ser suficient la seva entrevista d'intervenció? Són preguntes que se'm van plantejar i que a nivell personal vaig pensar.

Cinquena setmana: davant la dificultat idiomàtica que en molts moments es presenta, hem gestionat diferents trucades a famílies del Marroc, informant, parlant i demanant informació sobre alguns menors que han arribat a Catalunya, que no saben on estan i les famílies tampoc. A través d'un educador marroquí del centre, tenim la facilitat de fer aquestes gestions de manera més senzilla i també més ràpida. Dos casos en concret dels que varem abordar, va ser informar a la família que els seus dos fills estaven a Catalunya, que estaven a un centre i que estaven bé. Que necessitaven tenir contacte amb ells i poder gestionar cada cas.

També vam fer un entrevista interessant amb un menor on no veu la importància d'haer d'estudiar ni fins i tot treballar, ja que s'està aproximant a la majoria d'edat, i segons la seva mentalitat i supervivència fins el moment actual, és que si fins ara s'ha espavilat quan sigui major d'edat ho seguirà fent. Tot i demostrar en el seu discurs la por a no saber que vol fer amb la seva vida, conductualment està desmotivat a fer qualsevol cosa. Intentem fer pactes començant per complir amb les tasques i mínimes obligacions que té al centre, a no fugar-se i a mantenir un contacte correcte amb la família. L'intervenció en forma d'entrevista sembla aconseguir l'objectiu de fer-lo reflexionar sobre el seu futur però per altra banda, l'equip tècnic també es replanteja què fer i cap on orientar el temps que tenen per treballar amb el menor i la seva família.

Sisena setmana: També ha estat una setmana d'aprofitament burocràtic i de coneixment de documents i sobretot programa intern (sini@) on s'introdueix i es registra tots els passos que es fan sobre cada cas que relaciona centres de menors amb la DGAIA i els diferents equips que treballen en el cas. Ineressant conèixer i reconèixer davant un cas real quin és el procés i com es deriven les informacions per donar forma a un diagnòstic. Perquè s'entengui una mica tot el procés real des d'un ingrés del menor al centre fins al desinternament, explico algunes de les nomenclatures que poden veure's i no poso algunes informacions per secret professional:

VOCABULARI:

• DGAIA: Direcció General d'Atenció a l'Infància i Adolescència
• EAIA: Equips d'Atenció a l'Infància i Adolescència
• EBASP: Equip Bàsic d'Atenció Social Primària
• CSMIJ: Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil
• EAP: Equip d'Atenció Psicopedagogica
• EVAMI: Equips de valoració de maltractament infantil (detectats en l'àmbit sanitari)
• EFI: Equip Funcinal d'Infància
• UDEPMI: Unitat de Detecció i Maltractaments Infantils
• PQPI: Programa de Qualificació professional inicial
• CIO: Centre d'Iniciatives per a l'Ocupació
• UEC: Unitat d'escolarització compartida
• PEI: Projecte Educatiu Individualitzat
• ITSE: Informe Tutorial de Seguiment
• ACI: Adaptació Curricular Individualitzada
• USEE: Unitat de Suport a l'Educació Especial
• INSS: Institut Nacional de Seguretat Social

Informació extreta a partir del programa sini@ (sistema d'informació de la infància i adolescència del Departament de Benestar Social i Família), observo el procés del menor des la petició de l'acolliment del menor al centre fins que hi ha el desinternament, per les raons que siguin. Cas:

És procedeix per una diligència telefònica, el dia 23.03.11 a causa d'una verbalització que ha fet el menor a l'escola i que es deriva a un centre sanitari. A partir d'aqui hi ha:

• un informe hospitalari
• derivació per estudi urgent
• informe proposta EVAMI
• desemperament preventiu + centre d'acollida
• diligència

DGAIA i la relació amb el psicopedagog * marcat amb vermell tasques on el psicopedagog té un paper essencial, tot i que cal esmentar que en tot el procés hi està actiu		El menor ja està en el centre d'acollida	Activitats complementàries amb la família	Des de l'equip tècnic, en concret el psicopedagog i altres equips:
DATA	GESTIÓ
24/03/11	Acord d'obertura expedient sense informe EAIA. Acollida	Demanada de plaça escolar		Període d'observació:
30/03/11	Informe proposta EVAMI			Gestions amb el noi: entrevistes, observació directa, prova Test Gràfic Projectiu, HTP.
06/04/11	Acusament de recepció- comunicat		Visites setmanals de la mare i germanes al centre	Gestions amb la família:
14/04/11	Acusament de recepció			- diversos contactes teleònics amb la mare
15/04/11	Desemperament + centre d'acollida			- entrevistes amb la mare - entrevistes amb les germanes
21/04/11	Informe d'incidències			- visita a domicili
26/04/11	DNI /NIE
06/05/11	-Acu. De recepció de notificació - Full de permisos EAIA-CRAE	Escolarització del menor. Per edat tocava 6è però el professorat va valorar posar-lo a 5è. Seguiment positiu.	Permís amb pernocta	Gestions amb professionals: - contacte telefònic amb la EFI referent i amb l'EAIA, amb l'educadora social, cap d'estudis del col.legi, amb l'EAP, amb la coordinadora de primària del col.legi i coordinació amb la coordinadora del col.legi futur.
31/05/11	Certificat Tutela Prestació Familiar			- Seguiment el CSMIJ
07/06/11	-PEI -Full de permisos EAIA-CRAE		Permisos setmanals amb pernocta	- Seguiment des de l'escola
05/07/11	Resolució de l'INSS			INFORME TUTORIAL
21/07/11	Full de permisos EAIA-CRAE		Petició de trasllat a CRAE
18/08/11	-Autorització de permís fora de Catalunya			Propostes i pla de millora del menor, de la mare i de la família
25/08/11	Sintesi avaluativa	23/08/11	Canvi de centre a CRAE.
17/10/11	Carta a l'EAIA
18/10/11	Audiència de mesures de protecció (canvi o prorrongació)
06/11/11	Acusament de receptció
14/12/11	Informe incidències
30/12/11	Acolliment simple en institució
18/01/11	Acusament de recpeció
19/01/12	Full de permisos EAIA-CRAE
31/01/12	Certificat-prestacions-varis
01/02/12	Comunicat
01/03/12	PEI
15/03/12	Autorització de permis fora de Catalunya
19/03/12	Informe d'incidències
23/03/12	Permís puntual o periòdic amb la família
05/04/12	Informe d'incidències
25/05/12	Autorització de permís fora de Catalunya
27/07/12	ITSE
04/12/12	Informe de seguiment
28/12/12	Full de permisos EAIA-CRAE PEI
25/03/13	Certificat-prestacions-varis
31/03/13	Informe d'incidències
16/04/13	Permís puntual o periòdic amb la família
23/04/13	Informe d'incidències
21/06/13	Permís puntual o periòdic amb la família
27/06/13	PEI
16/07/13	Permisos varis
25/07/13	Permís puntual o periòdic amb la família
08/10/13	Informe de seguiment
30/12/13	ITSE
03/02/14	Permís puntual o periòdic amb la família

Actualment el menor segueix estant al CRAE que li correspont però sembla ser que des d'aquesta última data o hi ha cap més anotació per part d'entrada o sortida a DGAIA. Tot i això...es segueix treballant en el cas. 

Setena setmana: les anades i tornades d'alguns menors al centre segueixen i són habituals, en aquests casos notifiquem a la familia que estàn fora al centre i també ens ajuden a donar-nos informació si saben alguna cosa. Per entrar en qüestions concretes; es fuga un menor i no sabem on va, tampoc saben res la seva família. Després de 2 dies ens truquen els Mossos d'Esquadra dient que tenen a "XX" a comissaria i que cal anar-lo a buscar. Gestionem que un educador vagi a buscare'l mentre informem a la família i també acordem una reunió per la setmana que ve per tal de parlar de la situació i com afrontar els pròxims permisos i l'estiu. L'intervenció amb el menor s'enfoca de manera que expliqui la veritat de la fuga (anar a veure la novia) i els beneficis o perjudicis que això li causa sabent com funciona la dinàmica del centre, el modus vivendis que està demostrant voler si no canvia, quin és el seu grau de responsabilitat i què pretén aconseguir. Quan torna es mostra responsable d'haver-se equivocat, i tenint en compte el fet ens serveix per reforçar-li positivament que va anar a la Polícia per denunciar a s'havia fugat i que volia tornar al centre. Els Mossos el recullen i el tenen a comissaria fins que arribem. 

Entenem que hem arribat un punt que cal fer una nova proposta d'intervenció educativa tenint en compte que vol seguir veien a la noia però que tampoc no pot dixar perdre el què havia guanyat fins ara a nivell acadèmic i també de vincle familiar i amb el centre. Segurament buscarem un enfocament significatiu en tots els àmbits i reestructurant i resituant alguns aprenentatges comportamentals. 

Aquesta setmana també he viscut com canvien les dinàmiques laborals amb poc temps i per desbordament de casos. Resulta que des de l'EAIA, fins ara, és des d'on es feien la majoria de desamparaments però estan tant saturades de casos que han derivat alguns casos a l'EVAMI, que igual de saturat, ha derivat casos a diferents professionals dels equips tècnics. En el cas del nostre centre ja portem 6 casos derivats, els quals comporten, a part de molta més feina, una pressió davant casos complexos de maltractaments que cal decidir si s'ha de fer el desemparament segur o no i executar-lo. Davant aquesta situació, realment he viscut el desbordament de feina dels professionals però també em pregunto si per tal de valorar un desamparament es pot fer amb: 
. un informe mèdic
. entrevista els pares i/o família extensa
. entrevista amb el nen/a
És suficient informació per una decisió tant important que pot marcar el resta de vida de la criatura? estem parlant de casos on s'ha derivat de serveis mèdics i que per tant evidencien que hi ha problemes relacions-familiars-comportamentals per part d'algun memebre de la família, però em plantejo si no hi pot haver més temps i alternatives per tal de valorar millor cada cas, fer un bon diagnòstic de la sitaució i proposar l'alternativa més adequada. Per altra banda, també se'm planteja l'alternativa de que els pares no només es quedin amb el "càstig" del desamparament, sinó també amb la responsabilitat de treballar i d'intervenir amb ells per tal de sanejar la seva sitaució personal o familiar per un bé pròpi i comú els altres membres de la família, fills, veins, comunitat i context social en general. Precisament, un dels articles que tinc penjats al bloc, fa referència els "referents significatius" i la importància que tenen aquests referents en relació amb els adolescents. Si aquests referents són precisament els que no són "sans", hauríem de treballar i intervenir també amb ells no? com? on?

A nivell general, s'ha estat preperant la celebració de la festa de Sant Jordi. Els nanos, juntament amb els professionals han tingut feina a recollir les roses que durant la setmana han decorat i "vestit" de forma elegant per tal de vendre-les a la paradeta, que des de fa anys, fan al passeig de Manresa. Tots han estat força motivats i emocionats amb els preperatius i evidentment també amb el dia i l'ambient. S'han distribuit tasques de parar i desparar la parada i també s'han format torns per tal de poder anar a donar el vol i altres estiguessin venen. Tot i que la majoria de menors que tenim són nouvinguts i molts d'ells no tenien ni idea de que era el dia de Sant Jordi ni el seu significat els hi ha agradat molt i a la seva manera han entrat a conèixer, una mica, de la cultura catalana de manera participaiva i amb molt de respecte. La diversitat cultural i la multiculturalitat que han viscut entre ells, celebrant una festa d'aqui i veure que els han comprat roses persones de diferents cultures, amb alguns els ha sobtat perquè no es pensaven que la festa, com fiuen ells, "fós per tothom". Bonic dia de Sant Jordi!!

Vuitena setmana: Aquesta setmana ha estat una mica caòtica en el sentit que hi ha hagut un festiu pel mig, i si sé que pot semblar que això no és important però per la dinàmica del centre i sobetot per la gestió dels permisos dels menors amb les famílies i la coordinació amb els centres educatius doncs ha calgut tenir-ho en compte i coordinar molts viatges, entrevistes,.... paral.lelament, m'he posat a conèixer una mica més la funció que té l'EVAMI, l'equip que ja anteriorment he comentat, i que té un paper molt important en el moment de valorar un desamparament d'un menor. Tant la treballadora social com el psicòleg del centre estan molt ocupats amb aquests casos. Cal dir que és una sobrecàrrega a mes de les seves tasques habituals.  Estàn portant a terme aquests casos que a l'EAIA se'ls escapen o no poden fer front, per l'augment de demandes. Gestionem noves entrevistes amb les famílies i sobretot ens centrem en un cas que debatim i compartim entre l'equip tècnic perquè és dels especialments delicats. En resum, el cas, és un bebè que ha nascut fa 2 mesos i que hi ha una problemàtica greu de toxicologia per part dels pares. La negació de la problemàtica per part dels pares és rotunda i és complicat quedar amb ells. Tot i que es planteja que hi hagi una intervenció de desamparament per les capacitats minvades que podrien tenir a causa del consum, tot i que la predisposició de la mare és bona i diferent a la seva parella. Tenen ja una altra filla de 3 anys que fins ara ha viscut amb ells i també amb els àvis però arrel de neixament del segon fill i d'indicis vistos des de l'hospital s'inicia el circuit ordinari d'un possible desamparament. 

Novena setmana: Aquesta ha estat una setmana que s'ha començat amb un incident una mica més greu del què és habitual. Un menor que té importants problemes de comportament, amb l'excusa de que no estava a gust ni estava bé ell mateix, va fer una crida d'atenció cremant i incendiant amb un encenador (objecte prohibit) un matalàs i més tard va cremar part de l'habitació de contenció. Després del fets es va haver de fer la denúncia corresponent a Mossos d'Esquadra i des de comissaria va passar a un Centre Tancat de Menors per tal de complir la sanció que se li ha posat des de Direcció General. El dilema que tenim és que aquest menor quan acabi de complir aquesta sanció gairebé serà ja major d'edat. Per tant, l'objectiu de totes les valoracions i diagnòstic que s'ha iniciat serà tenint present aquesta situació i que no té suport extern de cap tipus.

Per altra banda també s'ha fet una intervenció d'educació per la salut, ja que, va haver un cas de sarna amb un menor i per tal de fer una bona prevenció i també sensibilització del tema es va activar el protocol corresponent i se'ls va explicar què era, què passava i quina prevenció o tractament s'havia de portar a terme. Tot i que alguns menors ja tenien algun coneixement sobre el tema, la veritat és que no li donen la importància que té i sembla que ho normalitzin i estiguin inmunes a tot. Contrariament, quan algun cedeix de forma voluntaria a fer el tractament o li dóna certa importància, els altres segueixen donant-li més entitat el fet i també el tractament. 

En el tema de gestions i coordinació s'ha programat per la setmana que ve 5 entrevistes amb 5 menors marroquis per tal de tenir informació de la família i d'ells mateixos. Són casos on fa falta l'ajuda de l'interpret, que vindrà al centre, per tal de tenir el màxim d'informació i de la manera més clara possible sobre tots els aspectes que volguem saber i conèixer, i que més endavant podem contraposar o confrontar amb la informació que ens pugui donar la família o qualsevol altra adult, professional o referent.

També hem realitzat una entrevista amb el pare d'un menor que tenim des de ja fa un temps. El pare ha vingut citat a fer l'entrevista al centre i amb bona predisposició. És una entrevista de seguiment però també d'informació més profunda d'alguns aspectes en concret perquè s'ha notat que l'actitud del menor des de fa un temps ha canviat i ell no ens vol donar les raons del seu comportament. Justament, quan va arribar el pare al centre, el menor tornava de l'institut on havia tingut una baralla i l'havien expulsat dos dies de l'institut. A partir d'aqui, se'm planteja el fet de que la sanció de no anar a l'institut sigui una estratègia adequada perquè el menor recapaciti i recondueixi la situació. El càstig és sempre la forma de que un problema acabi? El càstig és simplement càstig, o putser també és l'objectiu que buscava el menor i l'ha aconseguit? El càstig, per part del professor, és treure't el problema de sobre durant uns dies, ni que sigui per "oxigenar-se"? A més, després dels incident que han passat, tan sols sabem per via de l'educador que ha recollit el menor que ha estat expulsat però el centre, el professional o algun delegat de l'institut, no ha fet ni cap nota informativa, ni una trucada telefònica, ni un correu.... per tant, em plantejo, com volen que intervenim de la millor manera si ens falta informació rellevant del què ha passat, com ha passat i per què ha passat? És un problema de coordinació? D'implicació del professional? De motivació?

Desena setmana: S'han fet dues entrevistes de vida a la família i també els menors que tenim al centre. Entrevistes difícils pel fet idiomàtic i la disposició a parlar d'alguns àmbits en concret. En comú a les dues entrevistes podria dir que a més del llenguatge i la disposició, en els dos casos ha estat necessari anar a DGAIA a realitzar-les i amb l'ajuda del traductor. En cada cas ha estat complicat unificar la informació que ens donava la família amb la versió que ens donava el menor per clarificar alguns punts. Segurament, més endavant, sense la pressió i guanyant-nos confiança amb el temps, sortirà nova informació que ens ajudara a lligar tots els temes. Un dels exemples que cal acabar de clarificar és la relació familiar que s'entenia per part del menor o des de la prespectiva dels pares, ja que per ells no era necessàri un desamparament justificant les conductes del menor com a procés evolutiu de l'adolescència i les males companyies. Per altra banda, el menor deixa entreveure que la convivència a casa no era del tot bona, que no es sentia a gusti i que per aquesta raó passava moltes estones fora de casa amb els amics. Quin és el punt clau d'aquest distanciament? Tot i no haver maltractaments físics i/o psicològics, quins eren els sentiments en els que convivien? En l'àmbit escolar, el menor assistia a l'escola però com a espai de relacions socials però sense fer un aprofundiment de continguts o coneixements. La visió dels pares era que el menor anava a l'escola i complia. A partir d'aquesta part d'informació, em plantejo quina seria la intervenció que cladria fer tant amb el menor i amb els pares per trobar la resposta a la pregunta de, per què ha arribat a un desamparament? Vull dir, s'haurien pogut probar altres alternatives o altres intervencions abans d'arribar a aquest desamparament?

Per altra banda també he pogut observar quina ha estat la dinàmica d'una assamblea feta pels educadors amb els menors. La veritat es que no és fàcil portar-la a terme, ja sigui perquè tot en general són queixes que provenen dels menors cap als professionals i/o institució o per altra banda, els problemes latents i que poden comprometre's entre ells i no surten a la llum. En moments es discuteixen coses que no semblen un problema però en el dia a dia són motiu de conflictes que poden arribar a problemes més greus. Per exemple, un dels temes recorrents és que no poden fumar al centre però, tot i això, els menors s'espavilen i es mouen per poder fumar sense que els vegin. Això pot provocar que l'amagatall sigui un lloc on un incendi sigui provable, també que per alguns professionals la importància de fumar sigui més o menys i es relativitzi davant altres qüestions. Un altre tema seria també el poder-se estar més o menys hores a l'habitació, segons el què diu la normativa o el què es fa a la pràctica.

A partir d'aqui, i també en altres temes que s'han tocat, em plantejo la necessitat o flexibilitat de la utilització de les normes de convivència del centre. Complir les normes és necessàri per una bona convivència, però també és cert que la flexibilitat a una norma en casos, pot reduir el nivell de conflictivitat o de problemes en un moment concret. Per tant, són necessàries? Si. Són interpretables? Segurament. Són o han de ser flexibles? Possiblement. Què en penseu?

Onsena setmana: Tenim un cas que no sabem com acabarà. Resulta que és un menor que a través d'una pàgina web de xarxa social ha rebut vàries amenaces. Aquest menor estava en un altre centre d'acollida i va tenir problemes greus amb un seu company, per aquesta raó el van canviar de centre i va arribar al nostre. A partir d'aqui, un menor que és amic "defensor" del nanu qua va agredir, l'ha trobat pel facebook i l'ha amenaçat de mort a ell i ha menyspreats a la mare insultant-la i dient mentides sobre ella. El emnor que tenim el centre, que representa ser la victima tot i haver-se portat molt malament també amb el seu ex-company de l'anterior centre, ha manifestat aquestes amenaces i l'educadora ho ha comunicat a l'equip tècnic. Des que l'equip tècnic, després de fer la valoració del què fer amb el menor, s'ha proceguit a fer la denúncia als Mossos d'Esquadra de les amenaces rebudes.

També s'ha realitzat la gestió d'un menor que esta demanant poder marxar cap Andalusia a l'anterior centre. La família i el contacte que tenim és el de la mare que està al Marroc. Se li planteja les dues opcions que te; una, que ell torni a Marroc amb la seva mare perquè ell vol o la mare el reclama, i l'altre opció és quedar-se en aquest centre i aprofitar el temps des d'aqui. És un menor que té 14 anys i on se li planteja que estar en un centre té les dues vessants, la positiva i la negativa, per aprendre en positiu i també per aprendre en negatiu. Ell té temps per pensar i decidir que fer. Es queda amb el menor, igual que la mare, que el dimarts parlarien amb ells. Se li deixa clar que l'intenció i objectiu és ajudar-lo però per això implica que ell també digui la veritat. "Per què has vingut a Espanya? Només per tenir roba i estar amb un lloc? No també per aprendre. Doncs és el moment de que decideixis que vols fer i també d'informar a la mare del què passi.

Després de l'entrevista, si el menor decideix que vol fugar-se i marxar a Andalusia o fer la seva, ningú el pot reternir però també se l'avisa de les conseqüències que pot arribar a tenir. Em quedo amb la sensació que el menor pensa que en el centre d'Andalusia, on estava mitjanament a gust, li hauràn guardat la plaça que tenia i segurament es fugarà. La reflexió que faig es que es una tasca complicada trencar i establir una confiança amb un menor amb el poc temps d'una o dues entrevistes i que adopten una actitud molt escèptica sobre la informació que se li dóna.